diumenge, 4 de setembre de 2011

ESTELLÉS: L'AMOR I LA FEROCITAT

ESTELLÉS: L’AMOR I LA FEROCITAT

Vicent Brotons

Què fa un valorià escrivint sobre Vicent Andrés Estellés? us preguntareu. Ben senzill, és que aquest valorià és també un estellesià malatís. Jo vaig nàixer al meu país de la mà de quatre venerables senyors que feien papers: don Manuel m’ensenya la llengua; en Joan, la història que ens amagaren; el senyor Enric, la bellesa i la força arreladora a l’imaginari col·lectiu de la paraula; i Vicent, el fill del forner, la grandiositat de la poesia de la realitat.

Sanchis Guarner, Joan Fuster, Enric Valor i Vicent Andrés Estellés foren sens dubte els principals culpables del meu sanament patològic amor pel País Valencià. Ho confesse sense pudor.

Hui, 87 anys des que va nàixer el poeta, li dedique aquesta plana en el meu blog valorià. I l’evoque amb sintagmes vivencials, indesxifrables, arrelats en l’inconscient més profund però que es desencadenen sempre que sona el nom o algun vers del més gran poeta que ha donat aquesta terra des d’Ausiàs Marc: Vicent Andrés Estellés.

Encetem l’excercici de monòleg interior i deixem que funcione el tecleteig automàtic: botifarres, Llibre de meravelles, cuixetes, “no hi havia a València dos amants com nosaltres”, tendres pits, “assumiràs la veu d’un poble”, alumnes del CP “Miguel Hernández”, d’Alcoi; ambulància, “entre abraços i arraps”, “mentre que només siguen les espardenyes”, “Franco, aquell fil de la gran puta que no volia que escriguera versos”, un mural patriòtic al pati de l’escola, “la maionesa és un allioli que s’ha fet maricó”, “amb la sincera amistat afectuosa, VAE”, Coral romput al Regio, Ausiàs Marc & Andrés Estellés a l’Institut Azorín, “Jo tinc una mort petita”, “Me la mamaves fins al cep”, “Dotze parelles”, “I el crani rebontant per tots els escalons”...

...”M’aclame a tu”, Ovidi, Toti, Casa de Cultura de Castalla, nou de la nit del 27 de març de 1993. Diu Ovidi Montllor, el nostre recordat i estellesià Ovidi:

“Ha mort Vicente Andrés Estellés”

(Primer, silenci pregon; després, aplaudiment solemne)

I canta amb la veu trencada, però ferma...

M'aclame a tu, mare de terra sola.
Arrape els teus genolls amb ungles brutes.
Invoque un nom o secreta consigna,
mare de pols, segrestada esperança.

Mentre el gran foc o la ferocitat
segueix camins, segueix foscos camins,
m'agafe a tu, os que més estimava
i cante el jorn del matí il·limitat.

El clar camí, el pregon idioma
un alfabet fosforescent de pedres,
un alfabet sempre amb la clau al pany,
el net destí, la sendera de llum,
sempre, a la nit, il·luminant, enterc,
un bell futur, una augusta contrada!

Seràs el rent que fa pujar el pa,
seràs el solc i seràs la collita,
seràs la fe i la medalla oculta,
seràs l'amor i la ferocitat.

Seràs la clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada!

Seràs l'ocell i seràs la bandera,
l'himne fecund del retorn de la pàtria,
tros esquinçat de l'emblema que puja.

Jo pujaré piament els graons
i en arribar al terme entonaré
el prec dels béns que em retornaves sempre.



2 comentaris:

  1. Els quatre pilars de la nostra cultura. Compartim admiracions, cultura i aprenentatge. Gràcies per particiapr a l'homenatge.

    ResponElimina