diumenge, 21 d’agost de 2011

ENRIC VALOR, EL CAVALLER QUE ESTIMAVA LES PARUALES

Conferència pronunciada per

Vicent Brotons Rico (UA)

en l’acte d’inauguració de l’exposició

de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

«Enric Valor. El valor de les paraules»

al centre cultural de «La Nau»

Universitat de València

23 de novembre de 2010


Excel·lentíssim i Magnífic Rector de la Universitat de València,

Honorable Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

Senyores i senyors acadèmics

Membres de la comunitat universitària

Senyores i Senyors

Amics i amigues


Bona Nit.

“Això diuen que va ser i era un llogaret molt bonic” que es deia Castalla, a la mateixa foia que du aquest nom: “una de les comarques més ben definides de la regió muntanyenca meridional del País Valencià, perquè la tanca i aïlla de les contrades veïnes un cercle d’altes i majestuoses serres, enmig de la qual s’estén una pleniplanura de sis hores llargues de travessa.”

En aquella terra “els estius són calmosos i l’ambient sembla de paradís. No fa fred ni fa calor” [...] “A l’ombra sempre fa fresca. Per les fonts tot són berenars i gatzara; per onsevol es senten rialles del jovent. Un cel pur, com el de l’Àtica, fa creure en la immortalitat...”

I un d’eixos estius calmosos, fa noranta-nou any i tres-cents dos dies, va nàixer, en aquell mateix llogaret, el mestre Enric Valor i Vives. Així que, com hauran comprovat els gentils oïdors, enguany es compliran els cents anys del seu gloriós infantament.

En efecte, acabe d’usurpar —plagiar indisimuladament, diria jo— les paraules d’Enric Valor per encetar la conferència amb el solemne anunci de què estem a les vespres de l’any secular de l’escriptor de Castalla.

La fórmula de començament de la rondalla valenciana que enceta el volum primer de l’Obra Literària Completa, de 1975 —“El llenyater de Fortaleny”—, i alguns sintagmes del seu admirable text geograficoliterari “La Foia de Castalla”, aparegut a Narracions de la Foia de Castalla, el 1953, m’han servit per apedaçar l’anunci del centenari.

La societat —llurs institucions i entitats cíviques i acadèmiques— són força proclius a aprofitar els anys que fan deu —i més encara els que fan cent— per recordar, rememorar, commemorar o celebrar —segons la pertinença i oportunitat del cas— fets, obres i persones. 2011, per tant, és l’any de complir feliçment amb l’Any Valor.

Dos digníssimes institucions valencianes, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i la Universitat de València-Estudi General, enceten avui, amb la inauguració d’aquesta magna exposició intitulada “Enric Valor: el valor de les paraules”, el cicle. Seran 365 dies i escaig dedicats plenament a donar a conéixer i incitar tenaçment, amb tota l’espenta seductora que siguem capaços, a la lectura i l’estudi de l’escriptor castallut.

Som centenars els ciutadans i ciutadanes valencians que realitzem des de la modèstia més humil aquesta tasca dia a dia des de fa anys. Aquesta xifra s’ha vist incrementada substancialment en l’any que ara acaba per ser també de desena redona: el desé aniversari del dolorós traspàs de l’escriptor. Commemoració que ha sigut tinguda en compte per moltes entitats i institucions i ha servit, digue’m’ho així, de pròleg al centenari.

Són molts, també, el motius per viure amb intensitat i compromís l’”Any Valor”; per sentir-nos absolutament identificats amb aquest títol d’ideació senzilla, en jugar amb el cognom de l’escriptor, però de força expressiva indiscutible: “Enric Valor: el valor de les paraules”.

Permeteu-me recórrer a l’anècdota personal com a recurs per arribar a algunes idees que, pense, justifiquen a bastament aquest reconeixement cívic a l’autor i la seua obra.

S’iniciava la dècada del 80 del segle passat, jo em movia al cercles del valencianisme cultural de la meua comarca —les Valls del Vinalopó—, llegia amb fruïció els dos primer volum de l’Obra Literària Completa, és a dir, la primera edició conjunta de les 36 Rondalles Valencianes. Ho feia, no ho oculte, tirant de diccionari, però també del parlar més genuí del meu entorn adult. L’experiència era estranya, contradictòria, paradòxica: uns contes de llar de foc o de fresqueta estiuenca, escrits i recreats amb descripcions paisatgístiques, digressions cultes i un llenguatge admirable, popular i exigent em tenien enjogassat, mentre que el meu entorn es plenava de narrativa i altra literatura d’avantguarda que exhibia una provocativa modernitat i jo, amb vint-i-pocs anys, li prestava molt poca atenció. Gaudia, al contrari, retrobant-me amb l’imaginari col·lectiu que ja tenia quasi perdut en la pàtria de la infantesa, però ara, és clar, ho feia amb una arquitectura literària monumental. I aquell plaer no me’l podia arrabassar ning

L’experiència es completava amb el procés d’alfabetització en la meua llengua, malgrat haver acabat recentment els estudis universitaris: els cursos “ICE de reciclatge lingüístic”, creats per un altre gran mestre, don Manuel Sanchis Guarner—. Uns cursos que, per cert, jo seguia amb la “Gramàtica d’Enric Valor”. I, de més a més, per acabar-ho d’adobar, rebia constantment una suggerent invitació lectora del meu bon amic Vicent Navarro, sabater d’ofici. Me la feia insistentment: “Has de llegir Temps de batuda, d’Enric Valor. És la novel·la on millor s’explica la vida a la fàbrica de sabates i el començament de la Guerra Civil”.

Així que el senyor Valor, feliçment, m’assetjava per tots el flancs. Vivia amb l’escriptor una mena d’exercici de recerca del temps perdut: reconstruir urgentment la meua educació lingüística, literària, però també, per què no, sentimental.

I enmig d’aquell deliri lingüísticoliterari valorià, junt a l’activisme cultural, polític i altres passions de joventut, un bon dia m’arribà la notícia: “Valor serà al seu poble nadiu on li retran un homenatge”. No podia perdre l’oportunitat de conéixer aquell xaman de les lletres valencianes que, com a algun dels personatges de les seues rondalles, em tenia encisat.

Així que em vaig acostar a la veïna, alhora que remota, Castalla amb el meu Panda-35. Enric Valor, amb un grup d’amics i amigues de la Foia, era a una venta que es trobava al camí de la bola, joc castallut llavors fortament arrelat encara. Allí, distendidament, prenien cafés, tissanes i destil·lats diversos mentre que feien conversa amb el mestre. Un amic em demanà que m’acostara per presentar-nos: “Senyor Valor, el Senyor Brotons, de Petrer”. “Encantat, senyor Valor, és tot un honor per a mi conéixer-lo”, vaig dir, mentre que encaixàvem les mans, amb una certa dificultat de dicció. “Igualment, senyor Brotons. Com que de Petrer, eh? Vostés el petrolancs tenen les mateixes habilitats que Déu, no?”. “Disculpe, senyor Valor, no l’acabe d’entendre”, responc descol·locat, astorat i sorprés. “Sí, home, sí”, em diu entre picardiós i savi, “vostés, els de Petrer fan raïm, fan blat, fan olives, fan faves... com Déu, que també ho fa tot; nosaltres, pobres mortals de Castalla, veremem, seguem o collim olives i faves”. Tots vam riure, ell el primer, d’aquella malifeta lingúística més pròpia de don Pere Mestre, el jugador de Petrer, personatge rondallístic que amb astúcia enganyà el dimoni. Llavors, i per sempre més, per damunt dels llibres i de l’obra escrita, des de la pura vivència personal, Enric Valor simbolitzà, per a mi, com cap altre valencià, el “valor de les paraules”.

Estic convençut que Enric Valor va nàixer de les paraules i per a les paraules: amb la passió de contar, amb l’ànsia lectora, amb l’afany ordenador i normatiu, amb la voluntat d’inventariar el mots, explicar-nos-els i salvar-nos-els:

Salvàvem els mots

de la nostra llengua

el meu poble i jo.

Deia el poeta de Sinera. Ho deia, potser, pensant en Enric Valor?

I tot, tot bastit amb un amor immens a la gent, al la terra, a la pàtria.

Les quatre serres de la foia castalluda van veure créixer Enric Valor en un clima d’assossec i pau familiar immens. Uns pares cultes, un entorn rural incontaminat, els jocs d’infantesa al carrer, l’escola de poble, on aprenia, inevitablement, en castellà. A casa, però, la fidelitat a l’idioma propi era indiscutible. El pare l’ensenyà a llegir la llengua en la revista satírica barcelonina L’Esquella de la Torratxa. Uns divertits versos d’aquells papers prefabrians quedaren per sempre en la memòria de Valor:

Ja rodola, ja rodola,

davallant del campanar;

tota sola, tota sola, pel món va.

De soledat com la seva

cap n’existeix ni ha existit;

és la una que ara es lleva,

és la una de la nit.

La mare l’aficionava a l’oralitat narrativa explicant-li els autors francesos i russsos del segle XIX: «“Mira —explicava Valor recordant la infantesa— , anem a contar Cinco semanas en globo. I estava una quinzena contant-nos la història, pam-pam, perquè es sabia tots els detalls i ho feia tan bonic...!». Mentre, el pare, posava en les seues innocents mans de xiquets de deu anys el Madame Bovary, de Flaubert. Ell el devorava i la mare, dona de profundes conviccions catòliques, s’hi escandalitzava.

I així, a poc a poc, llegint i escoltant belles històries de la terra, universals... sorgia l’ànsia per inventar-les i explicar-les ell mateix. Una màquina d’escriure Yost va servir per a encetar als seus anys púbers la primera novel·la —El secret del castell—, tres immadurs capítols que encengueren inevitablement el foc del narrador vocacional.

Els avatars familiars, tristos i un tant traumatitzants per al jove Valor, el dugueren a Elda —próspera ciutat sabatera de les terres del Vinalopó—, allí signaria al 1931 el seu text literari fundacional. Aquestes són les paraules inicials:

“Tronava i plovia. El cotxe de lloguer que el dugué de casa del doctor, el deixà a la porta de sa casa, rotllà la clau, va obrir, entrà, intentà encendre el llum, però hagué de pujar lentament la fosca escala: la llum se n’havia anat.”

Són les primeres ratlles literàries publicades per Enric Valor. Aparegueren a Elx, en castellà, en una introbable revista azoriniana, i a València, el 1934, al setmanari El camí. Foren el bateig del narrador. És el breu relat de L’experiment de Strolowickz.

Ben aviat, a Alacant, sorgirà l’altra vocació, la de gramàtic i mestre de llengua. Tot enmig d’una frenètica activitat cultural, social, política, articulista, radiofònica, valencianista, pròpia dels temps il·lusionants de la II República. I a la capital portuària del sud, a recés de les Normes de Castelló de 1932, el jove Valor publicarà les primeres lliçons de llengua a la revista satírica El Tio Cuc. Començava així la ingent tasca dignificadora i normativitzadora de l’idioma. No em puc estar de presentar una mostra d’aquelles entranyables lliçons de joventut:

IDIOMA VALENCIÀ

LLIÇÓ 8ª

La lletra C sona forta davant les vocals "a", "o", "u"; és a dir com la "k". Així: casa, corda, cuc, es lligen "kasa", "korda", "kuk".

Davant les vocal febles "e", "i" té el mateix sonit que la "s" castellana.

Exemple: València, cistella, es llegiran "Valènsia", "sistella".

S'escriuen amb C totes les síl·labes "cia", "cie", "ció", com, per exemple:

Conferència, nació, ciència, que es pronunciaran "conferènsia", "nassió", "siènsia".

Com tota ortografia s'aprén millor i més fàcilment per la pràctica que no per les regles, deixem de donar-ne d'atres més complicades i posem una llista de paraules en què s'usa la C.

S'escriu:

Cel, i no "sel".

Cènia, i no "sènia".

Cep, i no "sep".

Cendra, i no "sendra".

Assegurança i no "aseguransa".

Comparança i no "comparansa".

Ciència i no "siènsia".

Cèntim i no "sèntim".

Societat i no "sosietat".

Soci i no "sosi".

etc. etc.

La C, doncs, davant "e", "i" és sempre pronunciada com la "s" castellana.

ENRIC VALOR VIVES

Per una errada d'impremta, la setmana passada diguérem "circunstáncia", sent lo correcte "circumstància". que és com posem hui.

(El Tio Cuc, núm. 570, 1933)

Una breu ullada a aquesta rudimentària lliçó ens parla ja d’un ordenat, sistemàtic i metòdic mestre. Utilitza termes acientífics però ben aclaridors per a un poble que a dures penes havia acabat d’aprendre a llegir en castellà (“sona forta”, “té el mateix sonit que la “s” castellana,...); ens fa sabedors de la seua teoria pedagògica pel que fa a l’ensenyament de la normativa (“Com tota ortografia, s'aprén millor i més fàcilment per la pràctica que no per les regles, deixem de donar-ne d'atres més complicades i posem una llista de paraules en que s'usa la C”); sorgeix el seu afany perfeccionista i escrupolós que, per cert, l’acompanyarà sempre (“Per una errada d'impremta, la setmana passada diguérem "circunstáncia", sent lo correcte "circumstància", que és com posem hui”.); en definitiva, el Valor preocupat per l’estudi i l’ensenyament de l’idioma se’ns mostra ja en tota la seua potencialitat amb poc més de vint-i-dos anys.

Tornem a llegir al mestre quasi trenta anys després:

“La s sonora és aquella que compareix sola entre dues vocals. Exemple: cosa, peseu, visita, pésol, desori, Jesús. El seu punt i la seua manera d’articulació són iguals que els de la s sorda; però en la s sonora es fan vibrar les cordes vocal com en les altres lletres sonores (d, b, n, etc.)”

“La s sonora existeix en quasi tots els idiomes europeus occidentals: en francés, anglés, alemany, i italià, per exemple...”

És un fragment d’una de les tantes acurades lliçons del magnífic Millorem el llenguatge, aparegut al 1971 per primera vegada. Un llibre que féu, al recentment traspassat mestre Joan Solà —per sempre més en el nostre record— dedicar-li aquestes paraules:

“Vet aquí un llibre que no vacil·lo a qualificar d’extraordinari i de modèlic. Crec que és el llibre que més ha conseguit allò que deia Fabra: que cada dialecte es preocupés per enriquir-se i depurar-se per tal que després ens poguéssim retrobar tots. El lector trobarà en aquest llibre una gran riquesa de llenguatge, una sòlida i segura informació, un gran tacte (molta delicadesa, prudència i pedagògia). Difícilment es podria demanar més.”

Millorem el llenguatge fou precedit pel curs de llengua publicat al 1962 al diari Jornada; pel curiós Lea Valenciano en diez días i pel Curso de lengua valenciana. Al llarg dels anys 70 i 80 apareixiren la gramàtica i l’imprescindible manual de la Flexió verbal. Una obra lingüística, que en el seu conjunt, és tot un monument cívic a la dignidad i la correcció del nostre idioma.

El Valor narrador, però, sempre hi era present, compulsivament, irremeiablement. Des de mitjans dels anys 30 resideix al al Cap i Casal. Col·labora en El País Valencià, La República de les lletres... i altres publicacions. Durant la guerra es perd en un bombardeig la seua primera novel·la, El misteri del Canadian.

Després: mobilització militar; dura postguerra; cal guanyar-se la vida, sobreviure (expressions que en aquell temps tenen tots els significats i dimensions que vulguem atorgar-li).

Finalitzant la primera dècada de la llarga nit dictatorial, Enric Valor reprén públicament l’activitat que mai no havia abandonat en privat. Ensenya valencià a Lo Rat Penat i tracta de publicar una primera novel·la: L’ambició d’Aleix. Diem bé, tracta, perquè la censura ho impedeix. ¿L’argument del moralista censor? un amor adúlter que l’autor, desvergonyidament, s’atreveix a mostrar-nos al capítol XIII —“Pasqua Florida”—, en un, disculpeu-me el sarcasme, escandalós paràgraf. Llegim-lo:

“—Aleix —va dir amb veu insinuant—, jo no sóc la deessa que tu creus. Sóc només una dona.

I li va donar els llavis febrosos.

S’abraçaren estretament, amb desfermada cobejança. L’Aleix era trastocat zelosament per la saviesa amorosa de Pauleta. Per fi, no fou indigne de la passió d’ells aquell tàlem pagà d’alta verdina, on descobriren —la veritat és que tots dos per primera vegada— el secret de la plena felicitat.”

Així que ara el segell del censor adés les bombes, no hi havia manera que el novel·lista vocacional Enric Valor publiqués la seua primera obra.

La concurrència de cinc factors, però, dugueren l’escriptor de Castalla a trobar un refugi narrador que, amb el pas del temps, constituiria el seu llegat literari més original i preat: les Rondalles Valencianes.

Aquests cinc factors foren: la seua sòlida cultura oral, farcida de llegendes i contes; una memòria privilegiada, quasi salvatge; un gran amor i coneixement de la terra; un prodigiós domini del llenguatge i un gran amic que l’incita a escriure rondalles “per a trencar la mà, mentre passa el mal oratge”, el també enyorat i recordat don Manuel Sanchis Guarner.

I des de 1950 fins a 1976, foren apareixent en diversos llibres les 36 rondalles que conformen el corpus contístic. En eixe quart de segle va publicar de més a més altres narracions curtes. L’ambició d’Aleix, per fi, veié la llum el 1960. També en eixe temps va produir una bona part de l’obra gramatical. Finalment, l’Obra Literària Completa, donà cabuda, als dos primers volums, tant a les rondalles ja publicades com a les que havien romàs inèdites fins a aquell moment.

Des de llavors les Rondalles Valencianes han tingut una llarga, venturosa, feliç i atrafegada vida: edicions populars, escolars —és a dir, les encertades adaptacions de la mestra i editora Rosa Serrano, amb la supervisió del mateix Valor—; les de caràcter institucional, com les de les Corts, per exemple. S’han fet, igualment, adaptacions teatrals representades bastant exitosament.

Les rondalles de Valor —recollides en els seus argument mínims en diversos pobles situats entre la Vall d’Albaida i l’Alacantí— foren fixades per escrit mitjançat un extraordinari exercici d’elaboració narrativa, llenguatge genuí profundament arrelat alhora que intencionadament culte i normatiu, descripcions i localitzacions ben definides i nacionalitzadores i àmplia erudició a cavall entre els sabers cultes i populars. Segurament com només Enric Valor ho hagués pogut fer.

Les Rondalles Valencianes, en definitiva, són una fabulosa obra d’arquitectura literària feta amb la sàvia i subtil barreja entre materials nobles i materials humils. Foren concebudes per a lectors i lectores cultes, sòlidament lletrats en l’idioma, amb gran sensibilitat literària. I en el darrer quart de segle, gràcies a la repatrimonialització col·lectiva promoguda especialment des de l’escola mitjançant adaptacions a totes les edats, conta-contes, jornades d’animació lectora, festes, obres de teatre, adaptacions a les noves tecnologies, etc. han retornat a alimentar l’imaginari col·lectiu del nostre poble. Només hi resta una important assignatura pendent. I ací, en aquest solemne acte, la demande formalment a la societat cívil i a les nostres institucions: una versió televisiva —la més adequada i idònia per als temps que corren. 2011, pense jo, és un bon any per saldar el deute.

El novel·lista Valor, malgrat el gran treball realitzat en les condicions més hostils imaginables, seguia sentint-se insatisfet com a creador literari. Sentia que es devia a ell mateix, però sobretot al seu poble, a la seua gent i a la seua llengua una gran obra. Millor dit, se sentia compromés a lliurar-se a l’escriptura del text més ambiciós que poguera eixir del tecleteig de la seua màquina d’escriure. I per això, alhora que es publicava l’Obra Literària Completa, s’afanyava a finalitzar la primera novel·la de la que seria la trilogia del “Cicle de Cassana”.

Així, el 1980 veié la llum Sense la terra promesa. El 83, Temps de batuda i huit anys després, Enllà de l’horitzó. 1500 pàgines que poant en la nit dels temps del últims anys del XIX i les quatre primeres dècades del XX bastixen la saga més significativa escrita en la nostra llengua. El doctor Vicent Escrivà —gran estudiós de la narrativa valoriana— qualificà el cicle amb precisió en la laudatio pronunciada en el paranimf d’aquesta mateixa universitat en 1993 quan investiren Doctor Honoris Causa a Enric Valor:

[“El “Cicle de Cassana”] és tot el nostre passat com a poble individualitzat, i aquest és l’aspecte d’abast realment universal, relligat al destí d’Europa i on escrivim el nostre marc geogràfic, superior; volem dir, és clar, el destí de la Humanitat.”

I afig jo, des de la meua senzilla condició de lector apassionat de Valor, que el “Cicle de Cassana”, més enllà de consideracions criticoliteràries legítimes i culturalment normalitzadores dels experts, en el meu cas personal va servir per reconéixer-me fill d’una gran cultura europea. No millor que les altres, ni superior a les altres, tampoc inferior, però, sobretot, meua i de la meua comunitat humana.

Voldria acabar aquesta un tant atrotinada intervenció demanant disculpes per tot el que no he dit i per tot el que no he expressat amb l’obligada exactitut que molts i moltes dels presents estarien en el seu dret d’exigir-me.

Tinc però, una perfecta coartada: Tot allò que no he dit o no he sabut explicar curosament, ho podreu trobar a la exposició “Enric Valor: el valor de les paraules”, i al catàleg que l’acompanya, on ha participat un elenc d’especialistes valorians absolutament irrepetible. El ciutadans i ciutadanes valencians ho tindran ben a prop en l’àmplia oferta d’activitats que l’Acadèmia Valenciana de la Llengua escamparà al llarg del 2011 arreu de les nostres comarques. Els estudiants, grans i menuts, s’acostaran a Enric Valor gràcies a l’auca, el còmic i la unitat didàctica que la mateixa Acadèmia ha editat i farà arribar als centres educatius.

Tinc, per altra banda, la seguretat i l’esperança que seran moltes més les institucions i entitats públiques i privades que se sumaran, com ja ho estan fet, a aquest homenatge que exemplarment i sensatament ha encapçalat la nostra màxima institució lingúística estatutària. Perquè quan això esdevé, com en aquest cas; quan la sintonia entre institucions i ciutadania es fa palesa, les societats avancen i s’engrandeixen.

Tan de bo, l’any del centenari d’Enric Valor tinga aquesta funció catalitzadora cultural en favor de la nostra llengua. Ben devanit i orgullós que estaria, des de la seua immensa modèstia, el senyor Enric Valor i Vives. No en tinc cap de dubte.

Gràcies Honorable Presidenta de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; gràcies senyores i senyors acadèmics; i gràcies, infinites gràcies, a tu, Verònica Cantó, senyora Comissària de l’Any Valor, per haver-me concedit el privilegi de treballar en l’organització d’aquest event i de pronunciar aquestes paraules el dia de la inauguració de l’exposició “Enric Valor: el valor de la paraula”. Us puc assegurar que ha estat un moment de felicitat irrepetible, quasi tant com el de la primera volta que vaig fer una encaixada de mans amb el nostre admirat cavaller de Castalla.

Gràcies a totes i a tots. Gaudiu de l’exposició. Llegiu i estudieu Valor. Feliç any valorià.

Bona nit.



4 comentaris:

  1. Vicent, brillant.
    Bon començament per a l'efemèride.
    Una abraçada.

    Lluís M. Segrelles

    ResponElimina
  2. Quina sort, els qui ens vam perdre la conferència, de poder-la llegir ara aquí en una circumstància tan especial!

    ResponElimina
  3. Jo, que la vaig escoltar (i, per tant, gaudir) en directe, ara la puc llegir amb calma. Moltes gràcies, Vicent, pel treball al voltant del gran mestre.

    ResponElimina
  4. Gràcies per la teua col·laboració en aquesta jornada commemorativa d'Enric Valor.

    ResponElimina